Observar amb atenció el bec, les ales, les potes, les plomes decoratives i el color tant del plomatge com de les parts nues d’un au ens permetrà diferenciar correctament la seva espècie, el seu sexe, la seva edat, la seva alimentació i fins i tot l’època de l’any en la qual estem. Per això és fonamental parar esment a aquests detalls quan realitzem una il·lustració científica.

Les aus presenten becs molt diferents depenent de la seva alimentació. Per exemple, les aus que s’alimenten de fruites i baies presenten un bec robust per trencar llavors. En el cas del guacamai, a més, és molt corbat, la qual cosa li permet grimpar. Altres aus, com l’espàtula, tenen el bec en forma de cullera per poder buscar aliment entre el llot. Els picaflors, d’altra banda, tenen becs en forma de tubs molt fins per xarrupar el nèctar de les flors.

“Pico de la Urraca – La herramienta más versátil”, de Ángel Ramón Moya Muñoz.El seu bec és capaç de sostenir tot tipus d’objectes de diversa grandària gràcies a la seva forta estructura i gran elasticitat. La seva amplària i longitud fan d’ell un poderós estilet, usat tant a manera d’arma defensiva com de tissores, pala o palanca per remoure terra, roques i trencar escorces d’arbre amb gran facilitat.

Les ales són un dels òrgans més característics dels ocells i la seva posició varia segons l’acció que realitzin, com planejar o aterrar. Per dibuixar-les correctament, necessitem comprendre la seva anatomia i els grups de plomes que presenten. Podemos distingir, per exemple, les plomes remeres primàries de les secundàries. Si intentem crear equivalències entre el cos d’un humà i el d’un ocell, les plomes remeres primàries s’ancorarien a la nostra mà. Són les plomes més llargues de “els braços” de les aus. Les remeres secundàries, més curtes, s’ancorarien al nostre avantbraç i cobririen a les primàries. Les plomes remeres estan disposades igual que les teules d’una teulada.

De la mateixa forma que en el cas de les ales, les potes de les aus poden equiparar-se a les nostres cames. Les cuixes (el fèmur) serien molt més curts i quedarien amagats sota les plomes, pegades al ventre. El panxell (la tíbia) pot veure’s a simple vista coberta per petites plomes i dirigida cap a enrere. La part de les potes que solem veure descoberta seria el tars dels nostres peus, molt allargat en el cas de les aus. Les potes solen estar cobertes per escates que protegeixen la seva pell. A l’hora de dibuixar-les, s’aplicarà a cadascuna el mateix tipus d’ombra que a un cilindre.

Les potes ens donen informació de l’hàbitat d’una espècie. Per exemple, les potes d’aus aquàtiques com el pelicà presenten una membrana interdigital ideal per remar i disminuir la pressió sobre la superfície de l’aigua quan corren per sobre d’ella just abans de l’alçar el vol. En canvi, les potes d’un gall, que li permeten furgar, presenten una pronunciada curvatura en les ungles. Això també és comú en aus que s’agarren a les branques, com els pardals. El mateix ocorre amb les ungles de les aus rapaces, encara que aquestes són més grans i afilades.

“Pico Picapinos (Dendrocopos major)”, de Lucía Gómez Serra.El color del cap d’aquesta au permet diferenciar el seu sexe i la seva edat. D’esquerra a dreta: femella, mascle i juvenil. Les seves arpes corbades li permeten subjectar-se a les branques.

Consell d’expert
Per aconseguir un dibuix realista i rigorós és extremadament important respectar les proporcions. L’altura enfront de l’amplària, l’envergadura de les ales, la grandària del cap respecte al cos o el bec, etc. A l’hora de dibuixar podem ajudar-nos d’un reticle. A partir d’aquí, elaborem els detalls morfològics que caracteritzen a l’espècie, les ombres i les textures.

Oreotrochilus leucopleurus – Camilo Maldonado