Heteromorphic Ammonoids of the Matanuska Formation, Turonian, Alaska
Kate LoMedico Marriott
Estats Units
Les ammonites són un grup de mol·luscs cefalòpodes extints que van poblar en grans quantitats els mars prehistòrics. Per la seva abundància i la seva gran diversificació, actualment són els fòssils més comuns que es poden trobar. Els fòssils d’ammonites més antics coneguts vénen del Devonià mitjà (fa uns 400 milions d’anys). Aquests animals es van extingir a la fi de Cretaci (fa 66 milions d’anys) durant l’esdeveniment d’extinció massiva que també va cancel·lar els dinosaures. Una característica distintiva de les ammonites és la closca espiral i dividida en cambres, que en algunes espècies aconseguia la mida d’una roda de camió. Si l’espiral de la closca s’enrotlla de forma irregular s’anomena “heteromorfa”, mentre si s’enrotlla de forma regular se l’anomena “homomorfa”. A la il·lustració podem veure dues ammonites amb petxina heteromorfa que van viure al Cretaci superior i els fòssils es van trobar a Alaska. Fòssils similars es van trobar també a l’illa de Hokkaido, Japó. L’espècimen a l’esquerra pertany a l’espècie Eubostrychoceras japonicum, mentre el de la dreta pertany a l’espècie Muramotoceras Matsumoto. L’aspecte de tots dos animals ha estat reconstruït analitzant l’estructura interna de la conquilla i altres característiques. La coloració ha estat imaginada tenint en compte la dels cefalòpodes actuals.
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: llapis i tinta de colors sobre drap d’aiguafort
Any: 2017
Taiga siberià
Julia i Eugene Porotov
Rusia
Element: taigà siberià (flora i fauna) El taigà, o bosc boreal, constitueix la major massa forestal del planeta i está formada per immensos boscos de coníferes resistents al fred. Aquest tipus d’ambient es troba a Rússia europea i Sibèria, nord d’Europa, nord del Canadà i Alaska. Els animals que viuen en aquestes zones són capaços de sobreviure a hiverns llargs i durs. El taigà de Sibèria cobreix un àrea gran com els Estats Units. En la il·lustració l’autor representa les plantes i els animals típics d’aquesta regió. Entre els animals trobem a herbívors com ants i senglars i carnívors com linxs, óssos bruns, llops i guineus.
Categoria: Il·lustració de la natura
Tècnica: gràfics per computadora
Any: 2017
Sudán, el último rinoceronte macho blanco
Larissa Ribeiro Lourenço Fernandes
Brasil
Espècie: Rinoceront blanc del nord (rinoceront blanc del nord) L’últim rinoceront mascle blanc del nord que va existir al món. Un símbol de les espècies en perill d’extinció i un senyal que si la forma en què consumim no canvia, tard o d’hora anem a destruir el planeta i el procés ecològic del qual nosaltres els humans depenem. Amb la seva mort, al març del 2018, només queden dues femelles de la subespècie – la filla i la néta del Sudan. Els rinoceronts blancs del nord van ser delmats pels caçadors furtius i a causa dels conflictes de les zones d’Àfrica on vivien. Sudan i els pocs altres exemplars supervivents van haver de transcórrer la seva existència en àrees protegides, constantment vigilats per guàrdies armades. La il·lustració va ser realitzada amb llapis de grafit (0.3; 0.5; 2B; 6B; 8B) en paper A3 de gramatge 250 i va necessitar quatre dies per ser completada. La mida del rinoceront és de 35cm, el més gran dibuix d’animal que jo he realitzat usant aquesta tècnica.
Categoria: Il·lustració naturalista Tècnica: Llapis de grafit Any: 2018
Triggerfish
Sonia Alvaredo
Portugal
Espècie: Rhinecanthus aculeatus
Els peixos gallet, també anomenats peixos ballista, pertanyen a la família balistidae. El seu nom es deu a l’habilitat d’assegurar i desassegurar la seva primera aleta dorsal, que és forta i rígida. L’animal normalment porta l’aleta retreta en un solc a l’esquena, i quan se sent amenaçat la desassegura (com si fos un gallet) per enganxar-se a branques o esquerdes els corals i evitar així que un depredador se’l pugui empassar. Es coneixen unes 40 espècies de peixos gallet al món i una d’elles és el Rhinecantus aculeatus. Aquesta espècie viu en zones arenoses de les barreres de corall, a l’oceà indo-pacífic. Rhinecantus té un cos comprimit lateralment i una boca petita dotada de dents fortes. Els ulls, situats a la part superior del cap, es poden moure independentment l’un de l’altre per controlar que no s’acostin depredadors.
Categoría: Ilustración científica
Técnica: Acuarela
Año: 2018
White plume moth
Marija Nabernik
Eslovènia
Especie: Pterophorus pentadactyla
L’arna plomall és un lepidòpter de la família Pterophoroidea. El seu nom comú es deu a la característica de tenir les ales posteriors dividides en tres plomalls i les davanteres en altres dos. Es reconeix per la seva coloració uniformement blanca. Aquesta espècie és una de les més conegudes de la família Pterophoroidea, i també una de les més grans. La seva envergadura és de 24-35 mm. Els adults d’aquest insecte es poden observar des del juny fins a l’agost, quan volen a partir del crepuscle. Viuen en prades seques, descampats i jardins. Durant el dia normalment descansen sobre les plantes, amb les ales esteses cap a fora i els plomalls de cada ala enrotllats en forma de canya. Les erugues passen l’hivern sobre plantes de campanetes (Convolvolus), de les quals s’alimenten.
Categoria: Il·lustració científica
Técnica: témpera sobre paper
Year: 2018
Tortuga terrestre
Gabriel Ignacio Baloriani
Argentina
Espècie: Chelonoidis chilensis Chelonoidis chilensis (Gray, 1870) és endèmica de les regions àrides i semiàrides del Chaco de Bolívia, Paraguai i Argentina, estenent-se fins al nord patagònic. És la tortuga que es reprodueix a la latitud més austral del món. Mostra variació en grandària, coloració i disseny de les plaques. Les potes són d’un color grisós fosc amb fortes escates còrnies. Les femelles són més grans que els mascles. Aquests tenen la cua més llarga i l’orifici cloacal més allunyat del cos, sent el plastró còncau. En les femelles, l’esquerda entre les plaques anals té forma de C. Els seus ous són rodons i blancs. D’alimentació herbívora, complementa la seva dieta amb invertebrats. La destrucció de l’hàbitat i la captura il·legal va provocar que el seu número decreixés i ara és classificada com a espècie en perill d’extinció. a). Mapa de distribució; b). Exemplar femella; c) .Plastrón de femella; d). Plastró de mascle.
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: grafit sobre alt impacte.
Any: 2018
Mésalliance
Jan M. Kaczmarek
Polonia
Espècie: Pelophylax lessonae i Pelophylax ridibundus
Descripció: Les femelles de la granota de Marsh (Pelophylax ridibundus) són les granotes més grans natives d’Europa (fins a 17 cm de llarg). En el món dels amfibis, com més gran és la femella, més ous posa, i això és el que busquen els mascles. Els mascles petits (fins a 8 cm de llarg) de la granota verda centreeuropea (Pelophylax lessonae) troben que les femelles grans de la granota de Marsh són molt més atractives que les femelles de la seva pròpia espècie. Intenten aparellar-se amb elles tot i que les femelles són tan grans que poden menjar-se’ls fàcilment. Si el mascle aconsegueix fecundar-la, la descendència d’aquesta relació sorprenent pertanyerà a una espècie híbrida: la granota comestible (Pelophylax kl. Esculentus).
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: llapis sobre paper
Any: 2018
Xylocopa augusti hembra
María José Carmona Fontaine Xylocopa augusti femella
Xile
Espècie: Xylocopa augusti L’espècie il·lustrada és una femella de Xylocopa augusti. Una cosa molt característica d’aquesta espècie d’abella, a més de la seva gran mida (mesura 23-38 mm de llarg), és el grup de pèls laterals que veiem en els dos costats de l’abdomen. Aquesta abella, o borinot fuster, és un insecte que habita en alguns països de Sud-amèrica, com Argentina, Brasil i Uruguai; Se n’ha trobat a la zona central de Xile en els últims anys. Els primers exemplars van ser capturats el 2013. Es creu que va ser introduït al país, de manera accidental, probablement en nius actius dins de fusta utilitzada per a embalatge.
Encara que moltes aus siguin comunament anomenades Cardenals, el gènere Cardinalis (família Cardinalidae) només inclou tres espècies: a. El cardenal vermell (Cardinals phoeniceus) b. El cardenal del nord (Cardinalis cardinalis) c. I el pyrrhuloxia o cardenal desèrtic (Cardinalis sinuatus) El cardenal comú (Paroaria coronata), (d), malgrat el seu nom, no pertany a la família Cardinalidae, sinó a la dels Thraupidae.
Les tres espècies de cardenals habiten a Amèrica, des de la regió dels Grans Llacs fins al nord de Sud-amèrica. El seu nom procedeix del color vermell intens del mascle de l’espècie C. cardinalis, que recorda a la vestimenta d’un cardenal de l’Església catòlica. No obstant això, no totes les espècies són completament vermelles.
Són aus entre 19 i 22 cm de longitud. Les seves característiques més distintives són la presència d’una cresta conspícua i un bec cònic gruixut i fort. Hi ha dimorfisme sexual; els mascles tenen major quantitat de vermell en el plomatge, i les femelles només alguns tints, amb predominança del color gris. Els individus juvenils són similars a les femelles.
Categoria: Il·lustració científica Tècnica: Llapis de colors Any: 2018
Pupunha
Ivone Braga Gradowski
Brasil
Especie: Bactris gasipaes Bactris gasipaes es una especie de palmera nativa de América del Sur y Central. Se encuentra en estas regiones y, a menudo, es cultivada por pequeños agricultores en sistemas agroforestales o, más raramente, en monocultivo. En Brasil, su nombre común es Pupunha. Es una planta perenne de vida larga, productiva durante 50 o 70 años de promedio. Su población posee una importante diversidad genética que da lugar a numerosas frutas, colores y cualidades. Las frutas son comestibles y muy nutritivas, pero deben cocinarse de 3 a 5 horas. Crece erecta, con un solo tallo delgado y puede llegar a medir hasta 20 metros o más. Le ejemplar de la ilustración procede de Belém do Pará y es un árbol de 8 años que produce frutas con pulpa comestible que rodea la semilla individual.
Categoría: Ilustración científica
Técnica: Acuarela y grafito
Año: 2017
Sepia officinalis
Fran Rodríguez García
Espanya
Espècie: Sepia officinalis Sepia officinalis (mol·lusc cefalòpode). Posseeix un mantell ample i ovalat amb dues aletes longitudinals (extensions del propi mantell) per desplaçar-se i estabilitzar-se. Un sifó li permet oxigenar les seves brànquies i desplaçar-se a gran velocitat. Posseeix 8 braços amb ventoses al voltant del pic (boca), grans ulls de visió polaritzada i dos llargs tentacles retràctils que projecta a gran velocitat per atrapar a les seves preses. La seva pell està recoberta de cromatòfors i papil·les, petits òrgans musculars que li permeten canviar de color i textura per mimetitzar-se amb el seu entorn i comunicar-se a través de patrons de coloració amb altres individus de la seva mateixa espècie. Aquest patró de ratlles de zebra correspon a la competència entre mascles durant el festeig.
Espècie: Andinoacara blombergi Andinoacara blombergi pertany al grup dels cíclids, peixos caracteritzats, entre altres coses, per cuidar les seves cries i ser monògams en la majoria dels casos. Aquesta espècie és endèmica de la conca del riu Esmeralda, a l’nord-oest de l’Equador. Els ecosistemes d’aquesta regió, entre bosc ennuvolat i bosc del Chocó, són uns dels més rics del món. Però els projectes recents de megamineriess de la zona podrien causar un impacte negatiu en la seva biodiversitat i, en particular, en la vida aquàtica. Aquest problema se suma a la introducció d’espècies al·lòctones com els Tilpias – altres cíclids originaris d’Àfrica -, que són competidors directes d’aquest espècie endèmica. La il·lustració va ser realitzada a partir d’observacions directes en el medi ambient, de fotografies i de diverses publicacions científiques.
(Español) Ramphastos, diversity of Neotropic beaks – Ramphastos, diversidad de picos del Neotrópico
Santiago Forero Avellaneda
Colombia
Espècies: En sentit de les agulles del rellotge: tucà bicolor (Linnaeus, 1766), Ramphastos vitellinus (Lichtenstein, 1823), Ramphastos brevis (Meyer de Schauensee, 1945), Ramphastos ambiguus (Swainson, 1823), Ramphastos tucanus (Linnaeus, 1758 ), Ramphastos citreolaemus (Gould, 1844) i tucà toco (Statius Müller, 1776) al centre.
El gènere Ramphastos és un dels cinc que componen la família Ramphastidae. Aquest gènere està compost per vuit espècies caracteritzades pels seus grans i colorits pics. Aquestes espècies es troben distribuïdes al llarg de les selves de l’Amèrica Central i Sud-amèrica. Els pics d’aquestes aus van ser representats en una il·lustració que permet evidenciar les diferències de coloració, mida i forma dels mateixos entre les diferents espècies.
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Llapis de colors sobre cartró polpa
Any: 2018
Megasoma elephas
Carlos Ortega Contreras
México
Espècie: Megasoma elephas A Mèxic trobem vuit espècies d’escarabats de Megasoma, sent una d’elles el Megasoma elephas que es troba en els boscos tropicals perennifolis. Són coleòpters lamelicornis. Els adults presenten dimorfisme sexual marcat. Els mascles presenten projeccions cefàliques en forma de banyes i amb diferències en la coloració i la textura del cos. El seu cicle de vida és llarg, amb una durada de dos a tres anys per desenvolupar-se des de l’etapa larval (en sòl orgànic com són arbres en descomposició i fem), fins a l’etapa adulta, en la que la femella es desenvolupa en 2 anys mentre que el mascle ho fa en 3. S’ha registrat que els individus en aquest estat de desenvolupament estan actius durant la tardor-hivern, en els mesos d’octubre a gener.
Els pangolins són mamífers pertanyents a l’ordre Pholidota (del grec “cobert d’escates”), i són d’hàbits fonamentalment nocturns. Tenen l’habilitat d’enfilar-se als arbres i també són excel·lents nedadors. S’alimenten de tèrmits i formigues. Com a mecanisme de defensa s’enrotllen en forma de bola amagant el cap sota la cua. Es reprodueixen molt lentament, les mares solen tenir només una cria i la transporten sobre la seva cua. Desgraciadament, el pangolí es troba en greu risc d’extinció. És l’animal més traficat del món, amb més de 100.000 exemplars capturats cada any. A Vietnam és on més ràpid descendeix la seva població. Si no actuem ara per conservar i protegir millor a aquests animals, podem perdre’ls en el futur.
Categoria: Il·lustració naturalista Tècnica: Grafit i color digital Any: 2018
Papagaios
Wilma Ander
Brasil
El papagai de l’Amazones o papagai veritable (Amazona aestiva) és una au típica del Brasil que habita en boscos, palmeres i fins i tot en àrees de cultiu d’arbres. En la naturalesa, evita els depredadors quedant-se immòbil i callat. És comunament esquerrà i sol dormir en bàndols. És cada vegada més comú trobar-lo en àrees urbanes. És molt apreciat com a animal de companyia per la seva capacitat de parlar. Solen ser capturats i comercialitzats clandestinament. En la il·lustració s’han representat als papagais sobre dues plantes típiques de les zones on viuen, Acrocomia aculeata i Mauritia flexuosa.
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarella
Any: 2017
Varroa destructor, el terror del rusc
Benjamí De Andrés Cuesta
Espanya
Espècie: Varroa destructor
Varroa destructor és un àcar paràsit d’himenòpters que ha trobat en Apis mellifera l’espècie perfecta per sincronitzar el seu cicle vital. Quan les cel·les estan a punt de ser tancades (operculadas) perquè les larves d’abella puguin realitzar la metamorfosi, la femella de varroa entra i realitza una posada d’ous de mascles i femelles. Un cop tancada la cel·la, mentre la mare s’alimenta de la larva, aquests es desenvoluparan, eclosionaran, s’apariaran entre ells i sortiran amb l’abella ja adulta totes les femelles fecundades disposades a continuar amb la seva expansió. Aquests aràcnids s’alimenten de l’hemolimfa de les abelles, generen malformacions i poden destruir la colònia sencera. Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: tinta
Any: 2018
Món microbià
María Lamprecht Grandio
España
Biofilm bacterià
En aquest dibuix es representa una biopel·lícula bacteriana. Els microorganismes en el medi natural no viuen aïllats com organismes individuals, sinó que són part d’un ecosistema organitzat format per un o diversos tipus de microorganismes associats a una superfície, generant biopel·lícules. En aquest cas es poden observar dos tipus bacterians, cocos, de forma arrodonida i bacils, en forma de bastonet. Les biopel·lícules es generen quan cèl·lules plantónicas s’adhereixen a una superfície i comencen a dividir-se activament, formant una comunitat que es caracteritza per l’excreció d’una matriu extracel·lular, generalment conformada per exopolisacáridos, que formaran canals per on circulen les cèl·lules flagel·lades, aigua i nutrients per proveir a la comunitat.
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Digital
Any: 2018
Moisture harvesting system in thorny devils
Clara García Guardiola
Spain
Espècie: Thorny devil (Moloch horridus)
Habitants de deserts i semideserts d’Austràlia, aquests llangardaixos especialitzats recullen la humitat ambiental a través de la seva pell. Els canals de la pell que transporten l’aigua estan formats per escates parcialment superposades amb una obertura estreta en la part superficial (A), mitjançant la qual es forma un sistema de canals semitubular que s’estén sobre la superfície del cos del llangardaix. Els canals estan estructurats jeràrquicament com un gran canal, entre escales hexagonals irregulars (B) i espines (C), subdividides per protuberàncies (estructures Oberhäutchen – D) en subcapilares més petits. El canal gran absorbeix aigua mentre que els subcapilares estenen la distància de transport. L’aigua arriba a la boca per acció capil·lar (fletxes blaves i blanques que mostren la direcció de l’aigua), on la ingesta activa es produeix pels moviments de la mandíbula.
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: edició gràfica i digital
Any: 2018
Les dues Majas: M. squinado & M. brachydactyla
Vanessa Gonzalez Ortiz
Espanya
Espècie: Centollo: Maja squinado & Maja brachydactyla
La distribució de les poblacions naturals del cranc abasta des de l’Est de l’Oceà Atlàntic fins al Mar Mediterrani. Fins fa pocs anys es considerava que totes les poblacions pertanyien a l’espècie Maja squinado, però estudis recents van descobrir que la distància genètica entre les poblacions atlàntiques i mediterrànies eren suficients per considerar-les espècies diferents. Les poblacions mediterrànies han conservat el nom de M. squinado, mentre que les atlàntiques han estat rebatejades com M. brachydactyla. És difícil diferenciar-les, encara que existeix un consens en què la forma d’identificació més senzilla és mitjançant les seves espines antero-orbitals. Les puntes dirigides cap a fora, per M. squinado i cap amunt, gairebé verticals, per M. brachydactyla.
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Digital
Any: 2018
La planta gruyère: Monstera deliciosa
Laura Núñez Moncadas
Espanya
Espècie: Monstera deliciosa Aquesta epífita enfiladissa de la família de les Araceae, té com a noms comuns costella d’Adam, filodendro o cerimán, entre d’altres. Es tracta d’una espècie endèmica de selva tropical, originària d’Amèrica Central i del Sud. Pot créixer fins a 20 metres, adherint-se a altres plantes i superfícies. Es nodreix de l’aire més que de la terra. La seva característica més identificable són les fulles en forma de cor que, arribada la maduresa i probablement a causa de la foscor de l’ambient, es foraden per captar més llum i sobreviure davant forts vents. Per això en anglès se’n diu “Swiss Cheese Plant”. També destaquen les seves ones en la unió entre la part posterior de la fulla i la tija. El seu fruit, comestible, i la seva flor tenen una estructura i textura hexagonal, amb punts al centre.
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Aquarel·la, llapis de color i digital
Any: 2018
Heteromorphic Ammonoids of the Matanuska Formation, Turonian, Alaska
Kate LoMedico Marriott
Estats Units
Les ammonites són un grup de mol·luscs cefalòpodes extints que van poblar en grans quantitats els mars prehistòrics. Per la seva abundància i la seva gran diversificació, actualment són els fòssils més comuns que es poden trobar. Els fòssils d’ammonites més antics coneguts vénen del Devonià mitjà (fa uns 400 milions d’anys). Aquests animals es van extingir a la fi de Cretaci (fa 66 milions d’anys) durant l’esdeveniment d’extinció massiva que també va cancel·lar els dinosaures. Una característica distintiva de les ammonites és la closca espiral i dividida en cambres, que en algunes espècies aconseguia la mida d’una roda de camió. Si l’espiral de la closca s’enrotlla de forma irregular s’anomena “heteromorfa”, mentre si s’enrotlla de forma regular se l’anomena “homomorfa”. A la il·lustració podem veure dues ammonites amb petxina heteromorfa que van viure al Cretaci superior i els fòssils es van trobar a Alaska. Fòssils similars es van trobar també a l’illa de Hokkaido, Japó. L’espècimen a l’esquerra pertany a l’espècie Eubostrychoceras japonicum, mentre el de la dreta pertany a l’espècie Muramotoceras Matsumoto. L’aspecte de tots dos animals ha estat reconstruït analitzant l’estructura interna de la conquilla i altres característiques. La coloració ha estat imaginada tenint en compte la dels cefalòpodes actuals.
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: llapis i tinta de colors sobre drap d’aiguafort
Any: 2017
Grans de polen
Esther Merchán Montero
Espanya
Element: Grans de pol·len
Grans de pol·len de diverses espècies diferents de plantes. En observar els grans de pol·len al microscopi podem veure com de complexa és la seva estructura, i cadascuna és pròpia d’una espècie botànica concreta. En la il·lustració es poden veure, per exemple: Stellaria holostea, Epacris longiflora, Ipomoea purpurea i Gira-sol, entre d’altres.
Els grans de pol·len són les cèl·lules sexuals masculines de les plantes amb flors. A través d’un procés conegut com pol·linització, el pol·len passa dels estams de les flors fins a l’estigma, on es produeix la fecundació dels òvuls, que donen lloc a la creació de fruits i llavors.
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Digital
Any: 2017
Pardal Serrà
Annamaria Savarino Drago Mèxic
Espècie: Xenospiza baileyi
El Pardal Serrà és una au endèmica mexicana i en perill d’extinció que depèn de les pastures d’alta muntanya, un hàbitat molt fràgil i en progressiu deteriorament. És un au rara i poc visible fora d’època reproductiva; poc se sap encara sobre la seva biologia. En aquesta il·lustració pretenc il·lustrar un mascle cantant a una femella, tots dos perxats sobre espigues de la pastura Muhlenbergia, característica de l’habitat. No hi ha dimorfisme sexual aparent en aquesta espècie, però les posicions dels pardals permeten veure els seus caràcters diagnòstics. Així mateix s’il·lustra un individu adult en vol i la cara d’un juvenil. Vaig decidir il·lustrar-les pel seu valor sentimental en ser el meu tema d’investigació de tesi i per representar un bastió de conservació per a comunitats locals al meu país.
El gat salvatge o gat de Geoffroy és l’únic felí que presenta la major part de la seva distribució a la República Argentina. Habita en una gran varietat d’ambients, tot i que prefereix zones de vegetació densa. Similar en grandària a un gat domèstic robust, el seu pelatge és de color ocre o grisenc i posseeix nombroses taques negres que al coll formen una mena de collaret ben marcat. A més, presenta el musell, la gola i el ventre blanquinosos. Típicament té el rinari negre amb el centre rosat-ataronjat, i les orelles arrodonides i negres amb una taca blanca central en la seva part posterior. Si bé és una espècie comuna al llarg de tota la seva distribució, el seu estat de conservació és proper a l’amenaça i està prohibida la seva caça.
Categoria: Il·lustració científica Tècnica: Scratch sobre alt impacte amb tinta i grafit Any: 2017
Fals-íris
Maria Alice de Rezende
Brasil
Espècie: Neomarica caerulea (Ker Gawl.) Sprague
La família presenta una distribució àmplia, que comprèn més de 70 gèneres i prop de 1800 espècies, principalment a l’Àfrica del Sud, Àsia i Europa. Al Brasil presenta prop de 120 espècies en 19 gèneres coneguts. Té fulles llargues, lanceolades fines, disposades en ventall, i flors blaves molt vistoses i poc durables, que sorgeixen entre la primavera i l’estiu. Molt usada en el paisatgisme per la seva bellesa. Les inflorescències alçades i altes són força atractives per als insectes. L’exemplar il·lustrat va ser trobat a la ciutat de Paracambi a l’Estat de Rio de Janeiro- Brasil. La il·lustració es va realitzar en la tècnica de aquarel·la sobre paper.
Categoria: Ciència i Tecnologia Tècnica: Aquarel·la Any: 2017
Eucalyptus globulus
Estéfano Obregón Ruiz
Colómbia
Espècie: Eucalyptus globulus Es tracta d’una il·lustració d’una branca d’un Eucalyptus globulus, en la qual es pot apreciar tant les seves fulles com els seus fruits o llavors. Aquest arbre és originari d’Austràlia i va ser introduït a Espanya al s.XIX, és una espècie invasora i està molt estesa en tot el nord d’Espanya, ocupant milers d’hectàrees. Principalment s’utilitza en la indústria paperera, això és a causa de les seves propietats i el seu ràpid creixement. També posseeix propietats medicinals.
Categoria: Il·lustració naturalista Tècnica: Llapis de colors Any: 2018
Especiació del Cyanocorax yncas
Verónica Lalinde Calle
Colómbia
Espècies: Cyanocorax yncas / Cyanocorax luxuosus El carriquí Verd-groc (Inca jay) era considerat fins fa poc una població aïllada i assentada a 1500 km de la Urraca Verda (Green jay) en territori andí, fins que al 2009 van ser reconeguts p’El Congrés Ornitològic Internacional com a espècies diferents i van ser rebatejats com Cyanocorax luxuosus (l’espècie que comprèn Texas fins a Hondures) i Cyanocorax yncas (l’espècie que habita a Colòmbia, la qual va ser la font de la meva inspiració per a aquesta il·lustració). La separació de les espècies va tenir en consideració les diferències en aparença, comportament, preferències en hàbitat, vocalització i distribució. Amb la divulgació de coneixement biològic il·lustrat busco fomentar l’amor per les nostres aus i la seva conservació.
Categoria: Il·lustració científica Tècnica: Aquarel·la, llapis i intervenció digital Any: 2018
Dyckia distachya, Bromeliácea en risc d’extinció
Alexandre Viana
Brasil
Espècie: Dyckia distachya, Hassler. Bromeliaceae La bromeliàcia Dyckia distachya, Hassler, és endèmica de la conca del riu Uruguai, sud del Brasil, i el seu hàbitat són els ambients rocosos amb ràpids cursos d’aigua (reòfita). A causa de la construcció de tres hidroelèctriques, set de les vuit poblacions conegudes d’aquesta reòfita foren extintes en estat salvatge. Aquestes poblacions van ser parcialment redimides i mantingudes en col·leccions ex situ, i els intents d’introducció van tenir poc èxit. Actualment, l’única població natural és al taló Yucumã, a la frontera del Brasil amb l’Argentina. En aquest context, aquesta espècie presenta seriosos riscos d’extinció, i es troba inclosa en la llista oficial d’espècies de flora del Brasil amenaçades d’extinció de 2017.
Categoria: Il·lustració científica Tècnica: Aquarel·la sobre paper Any: 2017
Dugong alimentant-se d’un prat de les algues marines
Cárceles Román
Espanya
Especie: Dugong dugon
El dugongo, también conocido como vaca marina, es un pacífico y lento mamífero acuático que se alimenta exclusivamente de algas y plantas marinas. Tiene una vida muy larga, hasta 70 años en algunos casos. Vive en las aguas costeras y cálidas de este de África, Golfo Pérsico, India, sur-este asiático y Australia. Esta especie pertenece a un pequeño orden conocido como Sirenia, que incluye también a los manatíes. Desafortunadamente todas las especies de este grupo están amenazadas por las actividades humanas. Cuando se alimenta de algas, el dugongo deja unas típicas trazas en el fondo marino y también levanta una nube de arena, como se puede ver en la ilustración.
Categoría: Ilustración científica
Técnica: grafito y digital
Año: 2018
Dissecció Cranial del picot
Jesús Osvaldo Mendoza López
Mèxic
Espècie: Picot lineat (Dryocopus lineatus) Els picots poden picar els troncs dels arbres amb una força i velocitat enormes (de 18 a 25 vegades per segon, 8.000-12.000 vegades per dia). La il·lustració exposa una dissecció cranial de perfil, amb la finalitat de mostrar el sistema únic d’amortiment que caracteritza els picots. Aquest sistema li permet absorbir l’impacte de picar amb força i velocitat (de 18 a 25 vegades per segon, 8.000-12.000 vegades per dia) sobre troncs d’arbres ense patir danys cerebrals.
Categoria: Il·lustració científica Tècnica: Acrílic sobre cartolina Any: 2017
Cicle de vida de la Granota Toro
Araceli Gomez
Mèxic
Espècie: Lithobates Catesbeianus És la granota americana més gran i arriba a assolir fins als 20,5 centímetres. Les seves potes del darrere són un menjar molt apreciat. Les granotes toro més petites s’assemblen molt a la granota verda, però la línia dors-lateral de la granota toro s’envolta parcialment i acaba en el timpà. La granota toro varia considerablement, de regió a regió, en color i patró. Els capgrossos poden trigar fins a dos anys a madurar; per a altres espècies de granotes, els capgrossos poden madurar en unes poques setmanes o un any. La granota toro prefereix grans cossos d’aigua permanents com llacs i pantans i viu naturalment a l’àrea oriental dels Estats Units. El rang del seu hàbitat s’ha estès artificialment a Califòrnia i Mèxic.
Categoria: Il·lustració naturalista Tècnica: Mixta (plumons, llapis de colors, pastissos i aquarel·la) Any: 2018
Crani de teixó
Jurre Blom
Holanda
Especie: Badger (Meles meles)
Aquest dibuix fet amb grafit representa la vista inferior del crani d’un teixó (Meles meles). Aquest robust mustèlid viu en diversos hàbitats, però prefereix zones de muntanya amb boscos i herbassars. Els teixons són animals omnívors, i la seva dieta varia des fruits i plantes fins a petits animals i carronya. Tenen hàbits nocturns. Viuen en grups familiars i construeixen grans teixoneres subterrànies que poden arribar a tenir moltes càmeres i centenars de metres de túnels.
Categoría: Il·lustración científica Tècnica: Grafit sobre paper Any: 2018
(Español) Dimorfismo sexual en Eudicella ducalis
José Saúl Martín Fuentes
Espècie: Eudicella ducalis mascle i femella
El dimorfisme sexual és definit com les variacions en la fisonomia externa entre mascles i femelles d’una mateixa espècie. Parlem de dimorfisme sexual en una espècie quan el mascle i la femella tenen una forma del cos o altres característiques físiques externes diferents. En aquest cas la il·lustració mostra aquesta variació en el mascle i la femella de l’espècie del coleòpter Eudicella ducalis, una espècie del gènere Eudicella. Encara que la coloració sigui similar en els dos sexes, hi ha diferències físiques importants. El mascle és més gran que la femella i pot arribar a fer 5,5 cm, mentre que la femella pot arribar als 5,1 cm. En el cap del mascle s’observa una banya que es bifurca en la part final, mentre que en la femella hi ha una prolongació més plana. El mascle posseeix tèbies fèmurs (així s’anomena la part interna de la pota en els insectes) més grans que la femella, i en tots dos casos hi ha una sèrie d’espines distribuïdes de diferent manera. L’escutelo (la porció posterior del tòrax, de forma triangular) de la femella, a diferència del mascle, és més petit i presenta una lleu corba en la part superior. Finalment, el patró de coloració és similar en tots dos individus.
Categoria: Il·lustració científica Tècnica: Aquarel·la i Llapis de color Any: 2018
Crani de puma
Raul Facundo Rojas Romero
Argentina
Espècie: Puma concolor
El puma, (Puma concolor) és un mamífer carnívor de la família Felidae, nadiu d’Amèrica. D’estèn des del nord de Canadà fins al sud de Xile i Argentina, encara que extint i molt rar en gran part de la seva distribució original. Té una gran adaptabilitat, per la qual cosa pot ocupar gairebé qualsevol ambient, des de selves i boscos fins a sabanes, deserts i muntanyes. A diferència dels grans fèlids, els pumes no poden rugir. Això es deu al fet que, a més de tenir un crani més curt i ample, està desproveït de l’aparell hioide i de la laringe especialitzada per generar el característic rugit potent. En diverses províncies de l’Argentina va ser catalogat com a extint a causa de la pressió de l’home, com a conseqüència de la caça i l’augment d’ús de les terres per a fins agrícola-ramaders.
Aquesta espècie pertany a la família Membracidae, i els seus membres es reconeixen per tenir un cos de forma triangular sovint marcat amb ratlles. Generalment, però no sempre, porten una banya frontal. Si es considera també la banya aquests insectes poden assolir una longitud de 13 mm. L’espècie es troba al Brasil, Mèxic i Estats Units. En alguns llocs es considera una plaga pels danys que pot causar a les alzines (gènere Quercus). Categoria: Il·lustració naturalista Tècnica: Aquarel·la i llapis de color Any: 2018
Cicle vital de Papilio machaon
Luisa Domènech García
Espanya
Espècie: Papilio Machaon Linnaeus 1778; Nom comú: Macaón
Papilio Machaon, comunament coneguda com Macaó, pertany a la família Papilionidae i és una de les papallones més belles d’Europa. El dors de les ales és groc amb àmplies bandes i taques negres, a més d’una cridanera taca vermella en cadascuna de les ales posteriors. Aquesta papallona pot tenir una envergadura de fins a 80 mil·límetres. Els ous, llisos i esfèrics, es tornen de color negre poc abans d’eclosionar. Les larves (erugues) nounades són negres, però successivament desenvolupen una coloració molt vivaç amb característiques bandes negres i punts taronges. Si se senten amenaçades, les erugues es defensen fent sortir de la part anterior de l’esquena un òrgan carnós de color taronja anomenat osmateri, que emet una olor forta i acre.
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica mixta: Llapis de colors i retoladors a l’alcohol sobre paper bristol, amb posterior retoc digital.
Any: 2018
Cérvol volant
Rita Cortês de Matos
Portugal
Espècie: Lucanus cervus
El cérvol volant (Lucanus cervus) és el coleòpter més gran d’Europa i és ben conegut per les llargues mandíbules dels mascles (II). L’espècie és sexualment dimòrfica, és a dir, mascle i femella tenen un aspecte diferent. El mascle, a més de tenir les mandíbules llargues, és més gran que la femella. Les femelles posen els ous sota terra, en trossos de fusta en descomposició. Les larves de cérvol volant s’alimenten de la fusta podrida i empren entre 4 i 6 anys en arribar a l’estadi de pupae (I). Els adults emergeixen a l’estiu per aparellar-se i viuen només unes poques setmanes. A la península ibèrica Lucanus cervus s’alimenta d’arbres caducifolis com Quercus i Castanea sativa (III). Aquesta espècie està protegida a nivell europeu a causa de la desaparició del seu hàbitat, provocat per activitats humanes, en particular per males pràctiques de gestió forestal que tendeixen a treure la fusta morta dels boscos.
Categoría: Il·lustració científica Tècnica: Grafit sobre poliester. Color i composició realizats en digital. Any: 2018
Aristolochia ridicula
Joelcio Freitas
Brasil
Espècie: Aristolochia ridicula
Aristolochia ridícula N.E. Br., és una de les més de 90 espècies del gènere que habiten al Brasil, un dels països més diversos per a aquest grup de plantes. Les flors d’Aristolochia emanen una olor fètida de material en descomposició que serveix per atreure les mosques pol·linitzadores. Una de les principals característiques morfològiques d’Aristolochia ridicula són les llargues fímbries en les seves flors.
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: puntillisme
Any: 2018
Apatite Ca5 (F,Cl,OH) (PO4)3
Marisa Gabadinho
Portugal
Element: Apatite
Les apatites són un grup de minerals compostos per fluorofosfat de calci. Entre elles hi ha la fluorapatita – Ca5F (PO4) 3, la clorapatita – Ca5Cl (PO4) 3 i la hidroxiapatita – Ca5 (OH) (PO4) 3. Aquests minerals tenen una estructura hexagonal i es presenten en forma de prismes curts, llargs, quadrats o aciculars (és a dir, llargs i fins). El color és molt variable (sense color, blanc, groc, verd, verd-blau, marró). La brillantor varia de vidriosa a resinosa. En l’escala de Mohs, que mesura la duresa dels minerals, té una puntuació de 5 sobre 10. Es troba en roques sedimentàries, metamòrfiques i ígnies, i és present en molts països: Canadà, Estats Units, Rússia, Noruega, Suècia, Mèxic, Marocco, Tunísia, Algèria, Suïssa, Belgium, Espanya, Portugal. El mineral a la Il·lustració procedeix de Minas da Panasqueira (Fundão, Portugal).
Categoría: Il·lustració científica Tècnica: Llapis de color Any: 2018
2018
Mar Antic
Marina Durante
Italia
Espècies: rèptils aquàtics de l’Era Mesozoica
Aquesta il·lustració ha estat realitzada per a “Terribili dinosaure!” Edicart. Representa un mar prehistòric amb diferents rèptils marins, alguns peixos i diversos invertebrats com meduses i ammonites. Al costat esquerre hi ha un Plesiosaurus (una espècie que va viure en el Cretaci primerenc) i una Archelon ischyros (Cretaci superior), la tortuga marina més gran de mai ha existit: l’espècimen més gran trobat mesurava més de 4 metres de llarg i 4,9 metres d’ample d’aleta a aleta. Sempre a l’esquerra, més avall, hi ha un Ichthyosaurus (que va viure des del Triàsic primerenc fins al Juràssic primerenc), un animal que s’assemblava a un dofí en la forma del cos, i que tot i així era un rèptil i no un mamífer. Al costat dret hi ha un Mosasaurus (Cretaci superior), un depredador molt gran. Abaix hi ha un Elasmosaurus (Cretaci superior), caracteritzat per un coll molt llarg i un cap petit.
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Mixta
Any: 2018
Batrachotoxin: Darts and Feathers
A. James Gustafson
Fregata magnificens
Juanchi Pérez
Ginger
Sofiya Kruglikova
Pico de la Urraca – La herramienta más versátil
Ángel Ramón Moya Muñoz
Eurasian Siskin
Giada Ottone
Gorgojo Rojo de las Palmeras
Pavel Galván
Colorado potato beetle (adult)
Chiara Martinelli
Garoupas do Mediterrâneo
Pedro Salgado
Etmopterus spinax
Sílfide Oscura
Skiffia bilineata
Dorian Noel
Erizo común
Sara Domínguez Sainz
Radiculopatía cervical
Fernando Torres Ruiz
Nisto of slipper lobster
Rebeca Genis Armero
Águilas y halcones
Susana Remesar
Old and wise
Agustín Portillo-Hahnefeld
Mullus surmuletus
Inês Lira
Estructuras reproductivas de Ferocactus recurvus (Mill) Borg subsp recurvus
Rafael Calderón Parra
Alzando el vuelo
Camilo Maldonado Marin
Paleopaisaje del Pleistoceno Inferior
Domingo López González
Herrerillo africano (parus teneriffae) y verode (senecio kleinia)
Lucía Gómez Serra
Dumontinia tuberosa
Gemma Merinero García
Jacaré do pantanal
Paulo Presti
Brown Long-eared bat
Clara Prieto
Big Horn Sheep
Melissa Siles De La Portilla
Horse-chestnut
Anna Zielińska
Musculatura masticatoria y aparato venenoso de los crotalíneos
Rebeca Mayor Rodríguez
Rhynchophorus ferrugineus
Juanjo Ramos
Kudu
Alejandra Yvonne López Riffo
Lichens
Marija Nabernik
Anatomía comparada de la extremidad anterior en tres especies de mamíferos
El dril o drill (Mandrillus leucophaeus) es un primate de la familia de los Cercopithecidae, en grave peligro de extinción. Es en apariencia similar al mandril. Lo encontramos en África ecuatorial, en las zonas boscosas de Camerún, Nigeria y la isla de Bioko (Guinea Ecuatorial). Existen dos subespecies: Mandrillus leucophaeus leucophaeus y el Mandrillus leucophaeus poensis.
Las jirafas macho en sus peleas sólo emplean el cuello como arma de combate. Los contendientes no recurren a patadas o mordeduras. Este comportamiento se emplea para establecer el dominio con el fin de tener un mayor éxito reproductivo. Las jirafas rozan entre sí sus cabezas. El poder de un golpe depende del peso del cráneo y del arco de la oscilación. La disputa termina por lo general con la huida de uno de los luchadores. La mayoría de las peleas no suele causar lesiones graves, pero se han dado casos de mandíbulas y cuellos rotos e incluso alguna muerte.
Metamorfosis que sufre una cigarra (Tibicen canicularis) desde su inicio como larva, pasando por las etapas de ninfa hasta su madurez. Los cicádidos (Cicadidae), conocidos vulgarmente como cigarras, chicharras, coyuyos o cícadas en su etapa ninfal, son una familia de insectos del orden Hemiptera. Las cigarras pueden vivir tanto en climas templados como tropicales. Su ciclo vital completo dura de 2 a 17 años, según la especie. Las ninfas viven enterradas mientras que los adultos viven sobre plantas, alimentándose de su savia. La frecuencia de la vibración o canto que emite una cigarra puede llegar a los 86 Hz.
Representación artística de la creación de vida a partir de la muerte. Cordyceps unilateralises una especie de hongo parasitoide capaz de modificar la conducta de los insectos que parasita (hormigas, entre otros), haciéndolos subir a la parte superior de una planta donde se anclan, con sus mandíbulas, al nervio de una hoja antes de morir. Este mecanismo asegura una distribución máxima de las esporas procedentes del cuerpo fructífero del hongo que brota del cadáver del insecto.
Técnica
Bolígrafos de colores en colores inversos o negativo
Si continuas utilizando este sitio aceptas el uso de cookies. más información
Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.
Español
English
